En morir Ferran VII en 1833 passà a regnar la seua dona, Maria Cristina de Borbó com a regent, ja que l'hereva, Isabel, tan sols tenia 3 anys. Regència que duraria 7 anys (1833-1840). La jove regent va trobar una situació política certament complicada: Havia canviat radicalment el panorama polític internacional; les primeres revolucions liberals havien triomfat a França i poc després a Portugal (en 1834 els liberals guanyaren als absolutistes la guerra civil), i a Gran Bretanya el nou govern estava realitzant reformes de caràcter democràtic.
Des del moment en que s'havia confirmat la regència de Maria Cristina, els carlins
s'havien alçat en armes en defensa de l'aspirant absolutista a la Corona, Carlos María Isidro.
Començava la Primera Guerra Carlina (1833-1839) que condicionaria tot el període.
Així, en 1833 començà la primera guerra carlina (1833-1839). Els carlins [carlistas] eren
una part de la noblesa, especialment de la més baixa -que tenia molt a perdre si s'anul·laven els
privilegis-, gran part del clergat -que temia també perdre influència i poder econòmic- i sectors del
camperolat -especialment el més pobre. El baix camperolat s'integrà al carlisme per raons de fe
religiosa -l'eslògan era “Dios, patria y rey”, però també perquè entenien que el liberalisme
empitjorava les seues condicions de vida, ja que podien encarir-se els arrendaments i
desaparèixer els comunals. A més va atraure a sectors empobrits i marginals, ja que formar part
d'una partida carlina implicava “cobrar un sou” i donava dret a participar de robatoris i saquejos als
ajuntaments i les famílies liberals. El carlisme es podia confondre, així, amb una mena de
bandolerisme “amb excusa”.
Els carlins varen ser importants a les zones rurals del nord de la península: Especialment
al País Basc i Navarra -que dominaven completament llevat de les capitals-, nord de Catalunya,
baix Ebre i Maestrat -la regió interior on s'uneixen Tarragona, Terol i Castelló. Els carlins, però,
sols arribaren a controlar les zones rurals, sense arribar a ocupar mai una capital de província, ja
que fracassaren en l'intent d'ocupar Bilbao, ciutat que assetjaren molt durament els primers anys
de guerra. La guerra carlina va ser bàsicament una guerra de guerrilles, rural, en la que els carlins
es feren forts a les zones que controlaven i atacaven les ciutats i regions liberals properes. En
dues ocasions els carlins organitzaren grans expedicions (l'expedició del general Gómez i
l'expedició reial) que varen recórrer en 1836 i 1837 durant mesos territori liberal sense que patir
cap derrota greu, però tampoc sense arribar a ocupar cap territori de forma permanent ni a
provocar cap derrota decisiva en els liberals.
La Constitució de 1837 va ser un text nou, que intentava aproximar les
posicions de liberals moderats i progressistes i acontentar a la Regent. Es trobava per tant entre
l'Estatut Reial i la Constitució de 1812. Característiques:
-Reconeix la sobirania nacional però amb amplies atribucions per al rei: la regent
controlava l'executiu, i a més participa en el legislatiu, compartit amb les corts.
-Amplies atribucions a la Corona: convocar, dissoldre i suspendre les corts, nomenar i
destituir ministres. Els progressistes varen confiar en que la regent utilitzara el seu poder
de manera molt prudent, però erraren, ja que va abusar del seu poder.
-Corts bicamerals: Senat format per senadors de designació reial i Congrés amb diputats
escollits per sufragi censatari masculí (2'2% de la població). [la de 1812, era unicameral]
-Amplies llibertats: d’impremta, de premsa, de reunió, inviolabilitat del domicili, etc. més
clares que en la Constitució de Cadis. Per exemple desapareix definitivament la censura
previa*, avanç ja recollit per les corts de Cadis [Implicava que les publicacions havien de
passar per la censura abans de ser impreses].
-Estat no confessional: “la nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la
religión católica que profesan los españoles”. L'estat, al contrari que en 1812, no es
reconeix com a catòlic però s’obliga a mantenir el culte i per tant posa al clergat a sou de
l'estat. Es buscava així compensar a l'església i aplanar el camí per al restabliment de
relacions, trencades per la desamortització.[Cal recordar que Espanya era profundament
catòlica i l'enfrontament continuat amb l'església creava molts problemes].
El punt culminant de la seua impopularitat va ser la revolta de Barcelona de 1842:
Aquesta va estar motivada per la política econòmica d'Espartero. El Regent, seguint les idees dels
progressistes, era lliurecanvista. Aplicar aquesta política comercial implicava perjudicar al tèxtil
català, ja que s'anava a obrir les fronteres als teixits de cotó britànics, molt més competitius. En
eliminar l’aranzel, els obrers tèxtils de Barcelona es revoltaren.
En aquest moment comença la dècada moderada(1844-54), inici de la marginació quasi
absoluta dels progressistes durant els 25 anys del regnat d’Isabel II. Etapa en la que tan sols
governaren dos anys. La Regència d'Espartero també serví per reforçar la forta tradició de
militarització a la política espanyola: l’exèrcit, des de la Guera Carlina tenia molta influència en
els canvis polítics. Com que els resultats electorals es sabien falsejats i poc representatius,
s’utilitza molt la via del pronunciament per tal de canviar el govern, especialment per part dels
progressistes que no tenen l’ajuda de la corona. Com a conseqüència d'aquest procés, ara, a
més, els grans líders dels diferents partits són militars (Espartero, Narváez, més tard
O'Donnell). Aquest lideratge militar, demostratiu de l'alt grau d'intervencionisme militar en la
política es mantindrà fins l'inici de la Restauració (1875).
Constitució de 1845: constitució moderada que canvià la progressista de 1837.
Característiques:
*Retalla moltes de les llibertats reconegudes en 1837. Per exemple, el govern controla la
llibertat de premsa
*La sobirania recau en el rei i en les Corts, no exclusivament en la Nació: la Corona
tenia àmplies atribucions (encara que cal recordar que, en 1845 la reina tenia 15 anys i estava
sotmesa a fortes influències).
*El parlament era bicameral: el congrés s’escollia per sufragi censatari (un 1%. de la
població). El senat era exclusivament de designació reial, el nombre de senadors era
il·limitat i el càrrec, vitalici (de per vida).
*L’Estat es declarava confessional i seguia obligant-se a pagar el culte (Es manté la línia
d'acostament al Vaticà).
La Constitució de 1845 és la més important d'aquesta etapa. En primer lloc, perquè va
estar vigent durant els 24 anys de regnat d'Isabel II. A més, va servir de base i inspiració a la
Constitució de 1876, que hauria de durar quasi mig segle (1876-1923).
La dècada moderada va transformar el país, però en els seus últims anys l'oposició al
govern va anar creixent fins provocar la caiguda del govern mitjançant un nou pronunciament
militar.
En 1854 tornaren al poder els progressistes amb Espartero ocupant la presidència del
govern però alguns dels ministres eren moderats (concretament O’Donnell). De nou es donà un
govern progressista sota una corona que era partidària dels moderats, el que explica que durara
tan poc.
Els progressistes feren una política de reformes molt activa, començant per la restauració
de la Constitució de 1837, i la convocatòria d'eleccions per a Corts Constituents. Es redactà la
constitució de 1856 que s’anomena “non nata”, ja que no s’arribà a aplicar. La nova constitució
era similar a la de 1837, però inclou:
*Sufragi censatari amb més participació política, el 5% de votants.
*Per primera vegada, es reconeix la llibertat religiosa. L’estat subvencionava l'església
catòlica però no es pot perseguir a ningú per les seves idees religioses.
*Diputacions i ajuntaments triats per sufragi (tot el contrari de la llei municipal de 1845).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada